Publicado el Deja un comentario

Ceràmica i pintura grega

CERÀMICA

La pintura era mural i malauradament ha desaparegut casi per complet. Queden exemples aïllats com la Tomba de Tuffatore a Paestum (480 aC).

Tenim constància de la perfecció a què s’havia arribat en aquest camp a partir de la decoració de figures negres i figures vermelles en àmfores, plats i vasos de ceràmica, que ens ofereix una visió parcial de com es representaven les formes pictòriques gregues. Per altra banda, les pintures murals gregues perdudes perviuen en còpies romanes.

Estils i tècniques

Estil geomètric (IX-VIII aC) 

Predomina la decoració geomètrica però amb el temps  s’hi acaba incloent també figuració animal i humana, encara que molt esquemàtica i repetitiva. Els motius són de color negre sobre el dons natural del vas i es distribueixen en bandes.

Estil orientalitzat (VII aC) 

La influència oriental s’aprecia en el ritme repetitiu d’animals, sovint fabulosos, i la seva disposició en bandes.

Tècnica de figures negres (VI aC)

  Desenvolupat durant el període arcaic, els motius es pintaven en negre sobre el fons vermell del vas i mitjançant incisions amb punxó es marcaven els detalls de les figures negres que quedaven en blanc. Desapareixen les bandes i hi ha una clara preferència per la figura humana i els temes mitològics 

Tècnica de figures vermelles (530 aC) 

El procediment era invers a l’anterior: es pintava de negre el fons de les escenes i es deixaven les siluetes de les figures del color vermell del vas, sobre les quals es pintaven els detalls amb pinzell, el que permetía més precisió que el punxó. El repertori de temes es va ampliar notablement i fins i tot es van representar escenes quotidianes.

Tipus de ceràmiques

  • Gerres de gran capacitat per emmagatzemar líquida o aliments secs, com les àmfores o les hídries.
  • Vasos per servir begudes, com els craters, les enòcoes i els cílix.
  • Recipients per a la neteja personal, com els lècits.

PINTURA 

La pintura va tenir un gran desenvolupament a Grècia com a complement de l’escultura i també com a pintura mural i de cavallet sobre panells de fusta. No obstant això, les obres han desaparegut i només podem reconstruir parcialment les seves característiques a través de la pintura dels vasos i de còpies romanes al fresc o en mosaic.

Publicado el Deja un comentario

Escultura grega

ESCULTURA

Les dues tipologies que hi podem distingir són el relleu i l’escultura exempta. El relleu era utilitzat en la decoració de timpans i frisos als temples i altars i, en canvi, l’escultura exempta és la que es va convertir en el reflex de l’evolució del cànon de bellesa hel·lènic i la que es veurà als diferents períodes.Les dues tipologies que hi podem distingir són el relleu i l’escultura exempta. El relleu era utilitzat en la decoració de timpans i frisos als temples i altars i, en canvi, l’escultura exempta és la que es va convertir en el reflex de l’evolució del cànon de bellesa hel·lènic i la que es veurà als diferents períodes.

El tema central de l’escultura grega és la figura humana, amb la qual van ser representats els diferents déus i deesses i personatges de la mitologia. A més, els atletes van ser considerats el model paradigmàtic de la bellesa física i espiritual. Una altra característica general d’aquesta escultura, és la policromia amb què estaven recobertes totes les peces.

Característiques

  • Manifestacions de l’ideal del poble grec. Tema gairebé únic: la figura humana.
  • Materials: marbre(policromat), bronze i criselefantines.
  • Arrels orientals però en constant evolució.
  • Ideal de bellesa física, però també espiritual.
  • Preocupació per el volum.

Època arcaica

El període arcaic es va donar entre els segles VII.VI a.C i es caracteritza per la representació de figures humanes masculines, els Kuroi i femenines, les Korai. En aquestes escultures es pot veure perfectament la influencia egipcia en la rigidesa, frontalitat i geometria d’aquestes. Els Kuros representen l’aristocràcia i els atletes de l’època (que es presenten nus i transmeten els valors de bellesa, poder, força, jerarquia i superioritat). En canvi, les Kore són la representació de sacerdotesses de temples. Estan vestides i solien estar decorades amb pintures. Ambdues escultures presenten l’anomenat somriure arcaic, uns ulls grossos i ametllats i una posició rígida (amb els braços enganxats al cos), encara que algunes escultures podien tenir un peu més avançat que l’altre (contrapposto), sent aquest l’únic incís de moviment.

Sobre el 500 a.C trobem escultures als timpa dels temples que s’adapten al marc i escultures exemptes que s’alleugereixen en postura i estètica, per tant s’entra en trànsit cap a la naturalitat en les formes i es comença el camí cap al moviment. (p.e. Temple Egina d’Alfaia, Efebus Criti, Auriga de Delfos…)

De la mà d’aquestes obres s’acaba arribant al període clàssic.

Època clàssica

Els segles V-IV a.C es va donar el període clàssic, el escultuors del qual van interessar-se per reproduir l’anatomia humana amb proporcions equilibrades i intenten assolir el model ideal de bellesa humana. Així, per aconseguir-ho van arrodonir la musculatura i representaven les figures en postures més naturals (el contrapposto és més freqüent per exemple). També es van adquirir canons de proporció matemàtica entre el cap i la resta del cos i es va anar perdent la rigidesa i frontalitat. A més, a aquesta època es comencen a fer estàtues amb bronze i s’utilitzava la tècnica de cera perduda. Alguns exemples d’aquesta època són el Discòbol i Dorífor. Al segle IV també es produeix l’anomenat segon classicisme en el qual els escultors comencen a preocupar-se més en transmetre emocions i sentiments amb les escultures.

DORÍFOR DE POLICLET 

Policlet encarna a la perfecció l’ideal grec de racionalitat i harmonia com a base de la bellesa en l’art. Va escriure un tractat de Canon sobre les proporcions de la figura humana. Policlet va esculpir el Dorífor com a demostració del seu cànon segons el qual l’altura total de la figura ha de ser igual a la del seu cap set vegades. Destaca l’alternança perfecta de les parts del cos tenses i en repòs coneguda amb el mot de contrapposto: l’espatlla esquerra s’alça, en canvi l’espatlla dreta i el braç dret cauen relaxats; al contrari, és la cama dreta la que suporta el pes del cos mentre que la esquerra esta relaxada. Ell va ser el que va superar de forma definitiva la frontalitat o rigidesa dels kuros arcaics sense modificar-ne especialment la postura, el Dorífor pasa de la simetria estàtica a un equilibri dinàmic. També cal destacar la seva expressió serena que correspon a la visió idealitzada de l’heroi clàssic. 

Època hel·lenística

Diversitat estilística:

  • A l’Àtica perdura la tradició del classicisme atenenc.
  • A les ciutats i illes de l’Àsia Menor (Pèrgam, Rodes), es manifesta una major monumentalitat
  • Els temes es diversifiquen
  • Dinamisme, moviment de les robes.

LAOCOONT I ELS SEUS FILLS

Les línies dominants són: la diagonal de Laocoont del peu al braç. Contraresten aquesta diagonal:

  • La flexió del braç dret.
  • El gir del cap en el mateix sentit que el braç.
  • Les línies ondulants de les serps.

Les figures laterals s’obren en forma d’altres diagonals una cap a enrere en el mateix sentit que el pare i una altra per contrarestar en sentit contrari cap a endavant. D’aquesta manera s’estableix un equilibri compositiu.

Així mateix, es produeix un contrast entre els cossos dels fills: un ja defallit es venç cap enrere, mentre que l’altre es llança cap endavant lluitant encara amb les serps.

L’expressivitat s’observa sobretot en la figura de Laocoont en ulls i boca (patiment, dolor), però també en els propis músculs en tensió de braços i cama mostrant el pathos la impotència en la seva lluita amb les serps que estan a punt de mossegar i sense poder fer res pels seus fills. Mentrestant, els fills, un es troba ja defallit i l’altre sembla suplicar al seu pare. La túnica d’aquest és element més vertical de la composició.

El tema està basat en un fragment de l’Eneida de Virgili on explica que Laocoont avisa de que és millor no deixar passar el cavall però ells no fan cas i el deixen passar igualment i es castigat per Atenea i Posidó perquè dues serps matessin els seus fills i laocoont els intenta ajudar però acaba com els seus fills.

Publicado el Deja un comentario

Arquitectura grega

ARQUITECTURA

L’arquitectura grega és de gran importància dintre de l’art clàssic. Aquesta va modificar les tècniques constructives anteriors i les va adaptar a uns nous principis basats en l’ordre i en la raó. A més, es distingeix entre l’arquitectura civil i la religiosa i destaquen obres com el Partenó.

L’arquitectura i l’art grec en general estan profundament marcats per uns fonaments socials i culturals.

  • L’home es converteix en la mesura de totes les coses i l’antropocentrisme és molt present. 
  • L’organització política en polis i els inicis de la democràcia també arriben a influenciar en l’art (hi havia polis com Atenes i Esparta que eren totalment contràries). 
  • Alguns ideals com el pensament racionalista (deixant la mitologia de banda), la religiositat, la natura, l’harmonia, la bellesa i la concepció de la societat que es tenia també són importants.

Així doncs, els aspectes generals de l’arquitectura grega són l’escala humana en els edificis, el conjunt al qual forma part un edifici en una polis, com pot ser l’acròpolis i la recerca de la bellesa i l’harmonia en els edificis que es basen en la perfecció i l’equilibri de les formes que guanyen esveltesa i elegància.

Els tres estils d’ordre arquitectònic de l’època foren: el dòric, el jònic i el corinti. Els tres s’apliquen a sistemes constructius arquitravats i tenen quatre parts principals: la plataforma, la columna, l’entaulament i la coberta. La plataforma està formada per l’estereòbat i l’estilobat, una mena de graons dels quals s’aixeca la columna. Seguidament, la columna està composta per la basa (en el cas de l’ordre jònic i el corinti), el fust i el capitell.

En l’arquitectura religiosa destaquem els temples , que tenen tres parts principals: el pronaos, l’entrada que dóna accés al lloc, la naos o cel·la (l’espai sagrat on es guarda la imatge escultòrica de la divinitat) i l’opistòdom (una nau posterior). 

A més, els temples reben diferents noms segons el nombre de columnes construïdes a les façanes.

Una curiositat sobre els temples és que per la importància que els grecs li donaven a les PROPORCIONS i harmonia visual porta als grecs a utilitzar refinaments òptics per a que aquests siguin “perfectes”.

ACRÒPOLI D’ATENES

L’Acròpoli (“ciutat alta”) havia estat originàriament una fortalesa. Després de la victòria de Marató contra els perses el 490 aC, els atenesos van decidir erigir al costat sud un temple a la seva deessa protectora Atenea. Però no es va arribar a concloure, ja que deu anys després els perses van envair la ciutat, la van saquejar i van cremar tots els edificis de l’Acròpoli.

Després de la victoria definitiva sobre els perses l’estratec Pericles i l’escultor Fídies, el seu amic, van elaborar un complet programa de reconstrucció de l’Acròpoli, amb un conjunt d’edificis religiosos que representen la culminació de l’arquitectura clàssica grega.

La seva disposició no va ser arbitrària, sinó que obeïa a concepcions urbanístiques i a la necessitat d’adaptar-se al terreny.

Els propileus, construïts entre el 437 i 432 aC, eren l’entrada monumental per l’oest de l’Acròpoli. Constaven de dos pòrtics: un d’exterior, dòric; i un altre d’interior, jònic. Un cop a dins de l’Acròpoli hi havia diversos edificis i tres temples que en feien el recinte sagrat per excel·lència de la ciutat: el Partenó, l’Erectèon i Niké Àptera.

PARTENÓ

Construït en ordre dòric, encara que amb alguns elements jònics, pretenia ser un monument exaltador de la grandesa d’Atenes i la seva deessa protectora. Els seus arquitectes van ser Ictinos i Cal·lícrates, i tot el programa escultòric que decora els seus frontons, fris i mètopes el va fer Fídies.

Les seves dimensions són una mica més grans que les habituals dels temples dòrics (octastil, en comptes d’hexàstil) i els seus constructors van aplicar sofisticades correccions òptiques per contrarestar la percepció per l’ull de falses deformacions que produiria un edifici d’aquella grandària. 

TEATRE D’EPIDAURE

Respecte a l’arquitectura civil, l’edifici públic més significatiu va ser el teatre. Aquests es construien aprofitant el desnivell d’una muntanya i tenen tres parts principals: la càvea, on hi havia les grades i és semicircular, l’escena, on es feia l’obra teatral i l’orquestra, zona d’actuació del cor. Un dels millors exemples conservats de teatre grec és el d’Epidaure, que encara meravella per la seva acústica. Tenia capacitat per a més de 10.000 espectadors en una càvea que té la peculiaritat que supera el semicercle. S’atribueix a Policlet i data en la segona meitat del segle IV a.C.