Publicado el Deja un comentario

Pintura romana

PINTURA

La influència grega també va ser fundamental en la pintura. Moltes obres gregues van ser copiades per satisfer la demanda de la població rica de Roma. La tècnica més usada va ser la pintura mural al fresc cobert d’encaustica, per decorar edificis públics i privats. La fragilitat de la pintura explica l’escàs nombre d’obres que ens han arribat als nostres dies. Els repertoris més important que s’han trobat han estat:

  • Pintures murals que decoraven les cases, i vil·les, sepultades pel Vesuvi 79 dC, especialment a Pompeia i Herculà.
  • Retrats sobretaula trobats a la necròpoli egípcia d’Al-Fuyan III dC.

La temàtica de la pintura va ser molt variada: paisatges, natures mortes, retrats, fets històrics, passatges mitològics, i escenes eròtiques. A les obres que s’han conservat predomina el corrent patrici, que aspirava a una imitació de la natura, segons la tradició de l’art grec i en els de més qualitat s’apreciava un mínim de perspectiva per dotar les figures de volum.


ESTILS PICTÒRICS  classificació a partir de frescos recuperats a Pompeia

El criteri emprat per diferenciar els uns dels altres és la presència i combinació de certs elements, que reflecteixen l’evolució de la moda i dels gustos en la decoració de les cases patricies:

  1. PRIMER ESTIL O ESTIL D’INCRUSTACIÓ: imitava, amb escaiola pintada, diferents tipus de marbres i altres materials de qualitat, per donar una aparença més vistosa a les parets. Fins I aC.
  1. SEGON ESTIL O ESTIL ARQUITECTÒNIC: creava un espai il·lusori tridimensional, mitjançant la representació d’arquitectures exteriors, i a vegades figures humanes. Fins començament imperi.
  1. TERCER ESTIL O ORNAMENTAL: es representaven delicats detalls ornamentals i pintures. Tot això s’enfilava sense cercar el trencament il·lusori de la paret, que va recuperar així el seu caràcter pla. Fins meitat primera meitat I.
  1. QUART ESTIL O IL·LUSIONISME ÒPTIC: va suposar un retorn a l’espai il·lusori tridimensional, combinant les arquitectures fingides del segon estil i els detalls ornamentals i els quadres del tercer. Fins 2a meitat I.
Publicado el Deja un comentario

Mosaics romans

MOSAICS

El mosaic és un art ornamental d’origen hel·lenístic que es col·loca com a paviment o en les parets com a revestiment mural amb l’objectiu d’aconseguir un efecte sumptuós.

La tècnica del mosaic consisteix en acoblar sobre una superfície les tessel·les (petites peces de pedra, vidre o ceràmica, de diferents colors) generalment formant figures o motius geomètrics. En relació amb la grandària i la qualitat de les tessel·les hi ha tres tipus principals de tècniques d’elaboració del mosaic:


  1. OPUS SECTILE: realitzat amb fragments grossos la qual cosa produeix un resultat més tosc (amb forats) majors, generalment utilitzat en paviments.
  1. OPUS TESSELLATUM: quan els fragments són quadrats o rectangulars.

3. OPUS VEMICULATUM: quan els fragments són molt petits, la qual cosa permet una gran precisió descriptiva.

Publicado el Deja un comentario

Escultura romana

ESCULTURA

  • La producció escultòrica va ser molt abundant: als espais públics i a l’àmbit privat per el culte als avantpassats.
  • A partir segle I ac els personatges públics eren honrats amb la col·locació de la seva efígie.
  • Els materials habituals: ivori, guix, terra cuita, mabre, alabastre, granit, basalt i bronze.
  • Policromades.
  • Forta influència grega (pel perfecte tractament del cos humà) i etrusca pel realisme.
  • Innovació romana: Retrat i relleu Històric.

Retrat d’emperador

El retrat imperial ocupa un lloc destacat, per la seva qualitat i abundància. L’emperador podia aparèixer com:

  1. THORACATAE: retratat com a militar, reflectant el poder militar, amb l’armadura.
  2. TOGATAE: retratat reflectant el poder polític.
  3. PONTIFEX MAXIMUS: retratat reflexant el poder religiós, amb la toga.
  4. APOTEOSIC: retratat posant el seu accent en el seu poder diví..
  5. ECUESTRE: amb cavall.

August de Prima Porta, 19 aC, 204cm autor desconegut, Roma, vil·la de Gallina Banca

L’original era de bronze (feta amb la tècnica de la fosa i la cera perduda), exempta dempeus, que mostra un home descalç vestit amb una túnica que li passa per davant de la cintura i la recull amb el braç esquerra i amb cuirassa, i presenta el braç dret alçat. Sota la cama hi ha un dofí i un cupido.

La seva composició és oberta. Predomina la verticalitat, a més podem veure una diagonal del peu esquerra al braç dret. Va ser feta per ser vista frontalment. Hi ha contrapposto. Podem observar la tècnica dels draps mullats i a més hi veiem el cànon de bellesa de Policlet. La cara no està idealitzada com feien els grecs, l’escultura té la cara jove però és la del model (l’emperador August). Intenta ser realista i també és molt detallista. Estava policromada. A més pel que fa la llum trobem clarobscurs a la capa, tot i que la resta de l’escultura té la llum repartida uniformement.

Reflecteix l’actitut de l’emperador, sobretot confiança amb ell mateix. Veiem com el seu rostre mostra seguretat i a més podem apreciar que no està idealitzat, sobretot es veu el realisme en els cabells.

El seu estil és romà imperial caracteritzat per l’eclecticisme (barreja d’influències) que mostra una gran influència etrusca al mostrar l’intent d’assemblar-se al model, frontalitat, ús de materials nobles, monumentalitat, ús del cànon de bellesa.

Els seus antecedents son l’escultura funeraria etrusca i l’escultura grega, concretament amb el Dorífor de Policlet.

August es va convertir en un model a seguir per la representació dels altres emperadors.

La seva funció és política, propagandística i estètica. Se suposa que va ser encarregada per la dona d’August.

El seu tema és August vestit de militar. Està descalç perquè la còpia va ser feta quan ell ja estava mort i per tant ja estava divinitzat, cosa que també es veu amb el dofí i Cupido, que ens recorda a Venus.

La cuirassa que porta té uns relleus que poden ser interpretats ja que hi surt Tiberi rebent trofeus que representen la rendició de les zones pacificades, a la part dreta la Gàl·lia i a l’esquerra Hispania, territoris representats per dones. Tiberi va acompanyat per la Lloba Capitolina. A la part superior podem observar Apol·lo portant un carro i a la part inferior hi ha Diana, déus protectors d’August. 

Els romans el que volien era deixar constància dels seus actes glorificant-lo.

La còpia en marbre de l’August de prima Porta va ser feta durant període Imperial, durant la “Pax romana”. Època durant la qual es van aturar les campanyes militars i disposaven de diners per fer obres públiques i romanitzar els territoris conquerits. Aquest és el temps en que l’imperi va arribar a la seva màxima expansió territorial i prosperitat. 

Relleu

El relleu històric romà era hereu del relleu hel·lenístic. Però els romans van reflectir l’interès per la concreció i la realitat, generant un art diferent i original en dos aspectes:

  1. Gust pel paisatge i motius naturals de tradició etrusca, però aliè a l’art grec.
  2. Preferència per la narració de fets històrics protagonitzats per personatges reals i identificables, davant temes mitològics o al·legòrics.

Columna trajana, 107 – 113 dC, 40m x 4 Apol·lodor de Damasc, centre del Fòrum de Trajà

Època de Trajà, va ser general i emperador. Va fer dues guerres contra els dacis, conquerint el seu territori i fent Dàcia una província romana. Va ser emperador del 98 al 117 dC. Aquestes conquestes estan explicades a la columna. Va deixar les tasques polítiques al Seat i es va dedicar a les tasques militars, que li agradaven més. Apol·lodor va acompanyar a Trajà a les dues guerres i per això hi ha tant de detallisme a la columna.

Es tracta d’una columna cilíndrica, feta de marbre amb un baix relleu fet per talla, sobre un pedestal quadrat amb un capitell dòric i a sobre una estructura amb una escultura que primer era una àguila però després va ser substituïda per una de trajà per ordres del senat i per últim es va substituir per una de Sant Pere amb l’arribada del cristianisme a l’Imperi Romà.

Està formada per 12 tambors de marbre decorats per una cinta de 200 metres de longitud. Els relleus són de diferents profunditats, per veure el relleu de la part superior des del terra. Cal destacar que tots els relleus estaven policromats. A l’interior de la columna hi ha una escala de cargol. No respecta les proporcions perquè sempre es representa a Trajà més gran que als altres personatges. 

Hi ha molt de detallisme, les persones representades són molt realistes, es poden observar, a més, detalls d’edificis , roba, arbres… Intenten buscar una mica de perspectiva. Les escenes són dinàmiques. Trajà surt unes 70 vegades al llarg del més de miler d’escenes que hi ha.

Es tracta d’un estil romà imperial, que mostra gran colossalitat (vist en les dimensions de la columna), realisme enfront de l’idealisme (vist en els relleus), eclecticisme, monumentalitat, escultura subordinada a l’arquitectura, ús de materials nobles com el marbre i retrats realistes.

Presenta tres funcions diferents, la primera era commemorar la victòria de Trajà enfront del poble daci, la segona era guardar les cendres de l’emperador i per últim tenia la funció de marcar l’alçada del turó que van haver de desplaçar per fer el fòrum de Roma.

Representa en espiral les dues guerres dàcies.

Publicado el Deja un comentario

Arquitectura romana

ARQUITECTURA

  • Preferència pel sistema constructiu voltat → arcs i voltes.
  • Es van utilitzar els ordres grecs.
  • Es van crear ordres nous a partir de la modificació dels grecs: el toscà, d’origen etrusc, i el compost, que combinava el capitell jònic i el corinti.
  • La columna, a diferència de l’art grec que era un element sustentador, a l’art romà té com a principal funció decorar.
  • Materials: pedra (tallada en CARREUS), maons (MAÓ CUIT), fusta i morter (barreja de calç i sorra) OPUS CAEMENTIQUIUS.
  • Utilització de diferents aparells als murs.
  • Funcionalitat (temples religiosos, no per habitar-hi i edificis civils que sí que tenen utilitat) i qualitat i durada de les construccions.
  • Utilització de l’arc i la volta (volta de canó, volta d’aresta, cúpula)

Edificis religiosos

Els temples romans estan elevats per un podi i només s’hi pot accedir per la part davantera. No són perípters, en la part de la cel·la les columnes no estan exemptes.

EL PANTEÓ ROMÀ 118-125 DC Etapa altoimperial

El temple va ser construït (per formigó, maons, pedra volcànica pucelana, bronze…) al segle II d.C, encara que cal mencionar que abans ja hi havia un altre temple en la zona, però com estava en males condicions. Adrià (l’emperador d’aquella època), va encarregar que se’n construís un altre, el Panteó. Tot i així, Adrià va voler recordar l’antic temple que va ser encomanat per M. Agripa conservant l’antiga inscripció d’aquest. 

L’edifici es pot dividir en dues parts: el pòrtic o pronaos i la cel·la. Per una banda el pòrtic és octàstil. Les columnes són d’ordre corinti i estan fetes de granit. En total hi ha 16 columnes, vuit que estan davant i vuit més que divideixen el pòrtic en 3 naus. La nau central és la més gran i condueix a la porta d’accés a la cel·la. Les laterals estaven destinades a allotjar estàtues. Les columnes estaven damunt d’un pòdium que actualment ja no hi és, només queda l’estilòbat. Damunt aquest estilobat s’hi troba la base de les columnes, característica d’aquest ordre. Més endavant podem apreciar el fust sense tambors i esvelt. Més amut, la gran característica d’aquestes columnes: el capitell decorat amb fulles d’acant, que ens indica l’ordre al qual pertanyen les columnes. Aquestes estan sostenint l’arquitrau llis, el fris amb la inscripció i la cornisa que separa aquest entaulament amb el frontó triangular. 

Entre el pòrtic i la cel·la hi ha un cos de transició que s’aixeca fins l’alçada de la imposta superior del tambor. Després, ja ens trobem amb la cel·la. Aquesta és un espai circular amb el qual els romans van innovar: mai s’havien fusionat un tholos amb un temple rectangular, això és un total eclecticisme. Té 43,43 m de diàmetre i 43,43 m d’alçada. Aquesta cel·la està composta pels seus murs, la cúpula i un òcul.

Als murs hi ha un total de vuit pilars de suport que aguanten el tambor. A més, l’estructura interior d’aquests murs també és essencial per al manteniment del Panteó. A dintre hi ha el que s’anomena arcs de descàrrega, fets amb maons recoberts de formigó, així donen solidesa. Aquests estan dins els anells i s’encarreguen de distribuir el pes de la cúpula i baixar-lo perquè es concentri en les columnes. A continuació, més amunt, al mur s’intercalen finestres decorades amb gelosies i fragments de mur amb quatre pilastres. Pel que fa a la cúpula, aquesta també té arcs de descàrrega de maons de formigó que baixen el pes. A més està en part incrustada al mur per donar més solidesa a la coberta, fet que provoca que des de l’exterior pràcticament no es vegi la cúpula. Per últim, al centre de la cúpula es troba l’òcul que proporciona llum natural a l’interior, de 9 m de diàmetre. Cal mencionar que la cel·la a l’interior està decorada. Dintre hi ha un total de set absis. 

Finalment, una de les característiques principals del Panteó és l’eclecticisme que presenta. Els romans van mesclar elements grecs i etruscos per fer el temple i això ho veiem en el pòrtic (per exemple), que és únic i ample i presentava un pòdium (elements etruscos) però que també té columnes d’ordre corinti (característica grega). No és habitual una arquitectura arquitravada i rotada.

La cúpula del Panteó ha tingut una transcendència enorme i ha sigut influència per arquitectes com Miquel Àngel o Brunelleschi per fer les seves obres com el Duomo de Florència o la cúpula de Sant Pere del Vaticà. En conclusió, el Panteó és un edifici únic dins l’arquitectura romana, que presenta característiques molt variades i singulars.


Domus romanes

  • Atrium: Espai principal. 
  • Impluvium: Recollida d’aigua. 
  • Tablinum: despatx pater familia. 
  • Tabernae: espais per llogar com a botigues. 
  • Triclinium: menjador. 
  • Jardí. 
  • Cubiculum: habitacions.
  • Fauces: Corredor a l’entrada.

Edificis públics

Termes

Espai de relació social, realització d’esport i realització de les costums de la cultura de les aigües i els banys com a pràctiques saludables.

  1. Mur porticat 
  2. Vestuari. 
  3. Sala de calor sec. 
  4. Caldarium 
  5. Tepidarium 
  6. Frigidarium 
  7. Natatio 
  8. Palestra.

Comptaven amb un sistema molt sofisticat de calefacció d’aigua (hypocaustum) que partia d’una caldera central que tenia sistemes per a distribuir el calor amb diferents intensitats i obertures. A més també hi havia un sistema de latrines (sobre un cabal d’aigua que arrossegava els excrements fora de la ciutat) i de purificació d’aigua

Teatre

A diferència dels teatres grecs, els romans eren capaços de construir-los sense necessitat una pendent natural. A més l’orquestra va perdent protagonisme per passar a l’escena (teatre de Mérida).

AMFITEATRE FLAVI 72-80/ COLOSSEU Etapa altoimperial

Inventat pels romans, aixecat per la dinastia dels flavis, el Colosseu o Amfiteatre Flavi fou construït entre els anys 72 i 80 d.C per un autor desconegut durant l’època imperial de Roma amb materials com blocs de marbre travertinic, formigó, maons, pedra i estuc.

Va ser Flavi qui va encomanar la construcció de l’edifici, i ho va fer damunt les ruïnes d’un parc creat per Neró, al voltant del palau d’aquest, perquè volia fer tornar al poble romà el que Neró els hi havia pres. A més, en el mateix lloc hi havia una estàtua de bronze de més de 20 metres de Neró, una estàtua colossal (d’aquí ve el nom de l’edifici).

L’afició dels romans a les lluites de gladiadors i de feres va obligar a crear un nou tipus d’edifici. La solució va consistir a unir dos teatres per l’escena eliminant aquesta. Va sorgir així l’amfiteatre, l’amplitud i bona visibilitat del qual resultaven idònies per als sagnants espectacles que s’hi desenvolupaven. 

La façana del Colosseu s’articula en quatre nivells aixecats damunt un estilòbat o pod. En els tres primers pisos hi trobem una successió de vuitanta arcs de mig punt fets amb pedra i columnes adossades. En canvi, el quart nivell està fet amb pilastres adossades i finestres rectangulars. 

Un dels trets més originals d’aquest edifici arquitectònic, és que es superposen els ordres arquitectònics: al primer pis hi trobem l’ordre toscà, al segon el jònic i al tercer el corinti. Al quart nivell, decorat amb l’anomenat estil compost, hi havia 250 pals amb un sistema de politges i cordes amb màstils per posar un toldo els dies de pluja i molt de sol.

La planta és el·líptica i té les parts característiques d’un amfiteatre: al centre l’arena on es feia l’espectacle i la càvea (on es situaven les graderies). A les graderies s’hi accedia a través dels arcs del pis inferior i les comunicacions entre cada nivell es feien per escales i rampes que donaven accés a les grades per les vomitoria. A més, sota l’arena es podia veure una complexa obra de maons on hi havia les cel·les de les feres i es guardaven diverses dependències de servei.

Un antecedent clar per la construcció d’aquest edifici és l’arquitectura etrusca (pels arcs, les voltes…) i l’arquitectura grega, ja que és la unió de dos teatres grecs. El Colosseu també va ser una influència per obres posteriors com la Palazzo Rucellati (també fa una superposició d’ordres i nivells) i construccions esportives modernes (camps de fútbol).

Al ser un monument civil destinat a la diversió, s’utilitzava per celebrar espectacles de lluita entre gladiadors i feres salvatges i per fer-hi escenificacions de batalles històriques. Posteriorment es va abandonar i s’utilitzava per la gent que no tenia on viure fins actualment que és un dels destins turístics més celebres de Roma i el món en general.


OBRES D’ENGINYERIA

Les necessitats de comunicació dins l’Imperi van obligar a construir una àmplia xarxa de carreteres i de ponts, que facilitaven els intercanvis comercials entre les ciutats i el desplaçament ràpid de les tropes. La majoria de les calçades, desgraciadament, estan sota les carreteres actuals.

D’altra banda, es van fer aqüeductes per transportar l’aigua des de brolladors, rius o preses, fins a nuclis urbans, per tal de garantir-ne l’abastament, així com també ponts i cisternes. L’aqüeducte de segovia per exemple té 15 km de recorregut.

Totes aquestes obres d’enginyeria van provocar l’admiració dels ciutadans, a més de la finalitat pràctica que tenien, exercien també una funció de propaganda del poder benefactor de Roma, en especial a les províncies.

Exemples: Aqüeducte de Segovia, Pont du Garde, calçades de Pompeia…

Publicado el Deja un comentario

Arquitectura grega

ARQUITECTURA

L’arquitectura grega és de gran importància dintre de l’art clàssic. Aquesta va modificar les tècniques constructives anteriors i les va adaptar a uns nous principis basats en l’ordre i en la raó. A més, es distingeix entre l’arquitectura civil i la religiosa i destaquen obres com el Partenó.

L’arquitectura i l’art grec en general estan profundament marcats per uns fonaments socials i culturals.

  • L’home es converteix en la mesura de totes les coses i l’antropocentrisme és molt present. 
  • L’organització política en polis i els inicis de la democràcia també arriben a influenciar en l’art (hi havia polis com Atenes i Esparta que eren totalment contràries). 
  • Alguns ideals com el pensament racionalista (deixant la mitologia de banda), la religiositat, la natura, l’harmonia, la bellesa i la concepció de la societat que es tenia també són importants.

Així doncs, els aspectes generals de l’arquitectura grega són l’escala humana en els edificis, el conjunt al qual forma part un edifici en una polis, com pot ser l’acròpolis i la recerca de la bellesa i l’harmonia en els edificis que es basen en la perfecció i l’equilibri de les formes que guanyen esveltesa i elegància.

Els tres estils d’ordre arquitectònic de l’època foren: el dòric, el jònic i el corinti. Els tres s’apliquen a sistemes constructius arquitravats i tenen quatre parts principals: la plataforma, la columna, l’entaulament i la coberta. La plataforma està formada per l’estereòbat i l’estilobat, una mena de graons dels quals s’aixeca la columna. Seguidament, la columna està composta per la basa (en el cas de l’ordre jònic i el corinti), el fust i el capitell.

En l’arquitectura religiosa destaquem els temples , que tenen tres parts principals: el pronaos, l’entrada que dóna accés al lloc, la naos o cel·la (l’espai sagrat on es guarda la imatge escultòrica de la divinitat) i l’opistòdom (una nau posterior). 

A més, els temples reben diferents noms segons el nombre de columnes construïdes a les façanes.

Una curiositat sobre els temples és que per la importància que els grecs li donaven a les PROPORCIONS i harmonia visual porta als grecs a utilitzar refinaments òptics per a que aquests siguin “perfectes”.

ACRÒPOLI D’ATENES

L’Acròpoli (“ciutat alta”) havia estat originàriament una fortalesa. Després de la victòria de Marató contra els perses el 490 aC, els atenesos van decidir erigir al costat sud un temple a la seva deessa protectora Atenea. Però no es va arribar a concloure, ja que deu anys després els perses van envair la ciutat, la van saquejar i van cremar tots els edificis de l’Acròpoli.

Després de la victoria definitiva sobre els perses l’estratec Pericles i l’escultor Fídies, el seu amic, van elaborar un complet programa de reconstrucció de l’Acròpoli, amb un conjunt d’edificis religiosos que representen la culminació de l’arquitectura clàssica grega.

La seva disposició no va ser arbitrària, sinó que obeïa a concepcions urbanístiques i a la necessitat d’adaptar-se al terreny.

Els propileus, construïts entre el 437 i 432 aC, eren l’entrada monumental per l’oest de l’Acròpoli. Constaven de dos pòrtics: un d’exterior, dòric; i un altre d’interior, jònic. Un cop a dins de l’Acròpoli hi havia diversos edificis i tres temples que en feien el recinte sagrat per excel·lència de la ciutat: el Partenó, l’Erectèon i Niké Àptera.

PARTENÓ

Construït en ordre dòric, encara que amb alguns elements jònics, pretenia ser un monument exaltador de la grandesa d’Atenes i la seva deessa protectora. Els seus arquitectes van ser Ictinos i Cal·lícrates, i tot el programa escultòric que decora els seus frontons, fris i mètopes el va fer Fídies.

Les seves dimensions són una mica més grans que les habituals dels temples dòrics (octastil, en comptes d’hexàstil) i els seus constructors van aplicar sofisticades correccions òptiques per contrarestar la percepció per l’ull de falses deformacions que produiria un edifici d’aquella grandària. 

TEATRE D’EPIDAURE

Respecte a l’arquitectura civil, l’edifici públic més significatiu va ser el teatre. Aquests es construien aprofitant el desnivell d’una muntanya i tenen tres parts principals: la càvea, on hi havia les grades i és semicircular, l’escena, on es feia l’obra teatral i l’orquestra, zona d’actuació del cor. Un dels millors exemples conservats de teatre grec és el d’Epidaure, que encara meravella per la seva acústica. Tenia capacitat per a més de 10.000 espectadors en una càvea que té la peculiaritat que supera el semicercle. S’atribueix a Policlet i data en la segona meitat del segle IV a.C.